La derivada i la tangent

Estic desvetllada, amb el cap ple de tonteries, i pensant en tu com una imbècil.

Recordant el teu somriiure, recordant els teus ulls, les teves mans, la teva veu, els teus cabells, els teus llavis, la teva manera de caminar...No tinc una altre cosa al cap. I no vull tenir cap altra més.

Se'm trenca l'ànima a trocets petits, com un got de vidre que cau al terra per la torpesa d'unes mans que no saben aferrar-se a res. Te'n vas, i les meves llàgrimes no serveixen de res.

No sé mirar-te si te m'acostes, no sé parlar-te si em parles. No sóc, no sé estimar-te, només tinc por de perdre't i por d'esborrar el teu somriure.

No recordo haver estat mai tan enamorada, ni tan sols de la professora de matemàtiques que dibuixava derivades davant d'aquella immensa pissarra.

Si morís ara mateix no m'importaria perquè moriria pensan-te.

Però viure és una història que comença per un adéu que no voldria dir mai. M'agradaria ser un àngel, però sóc aquesta cosa tan prosaica que hi ha davant el mirall, sóc un munt de pors, inseguretats i fracasos...t'estimo, t'estimo malament però t'estimo. I a més t'estimo molt.


Henrieta Hudston