Somriures

Voldria que sempre m'acompanyessin les rialles i els somriures, però potser llavors no tindrien sentit. Juguen a ser l'oasi en mig de l'enuig.

Diuen que si no t'emociones no estàs viu, però cada vegada és més difícil trobar allò que em despertarà una emoció. Suposo que despertar emocions requereix tot un protocol, un art. I jo sóc massa vaga fins i tot per emocionar i emocionar-me. Em quedo basculant entre el meu sentit de l'humor i la mala llet que em desperten els brètols.

Potser és que no necessito gaire més per viure-hi...o sí?

Tinc la sensació d'haver malmés la meva vida anant amunt i avall per no arribar-hi en lloc, fent malbé el meu temps i la meva energia amb gent a qui mai no he importat.

Estar sola no es pas tant dolent. Les persones que no ens valoren acaben sent un llast massa pesat per carretejar-lo durant molt temps.