The eraser

THE ERASER

Aforutnadament comença a fer una fred, i els dies s’escursen. Ho noto per la desagradable sensació de perdre vista quan enfosqueix i veure-ho tot borrós. Ser miop és tota una experiència diferent de la vida.

En mig d’aquesta geografia plena d’arestas, jo he perdut el control per dibuixar corbes i amassar petons. No contestes els meus sms, i em pregunto si existeixo: les tardes de colors confusos no m’ajuden gaire, em sento una petita taca del paissatge urbà, que poc a poc es va difuminant, es va esborrant...

M’abraces i em despertes, jo no sé desfer-me de les teves carícies i els teus petons estan per tota la meva pell.

- Si m’estimes així, al final em faré addicta a tu...no et fa por?

Em mires (m’agrada tant que em miris) i em contestes, la teva veu és un regal:

- Em fa més por que et cansis de mi.
- Cansar-me de tu?...(La veritat és que a mi sempre m’han deixat, jo no he deixat mai a ningú, no sé com pot dir això de mi).
- Ho dubto, potser et cansaràs tu de mi abans, o ens cansarem les dues; i llavors recorrerem als petits o grans xantatges emocionals per continuar juntes.

Ens besem i jo li acaricio els cabells. Evidentment estem molt lluny d’estar cansades l’una de l’altra.

- Rosa tu sempre et canses de la gent, no ets conscient de lo difícil que és saber on està el teu cap.

Potser té raó, em fa por estimar-la i voldria que ella tingués la mateixa por, seria un consol.

- Saps que és lo pitjor de què t’abandonin?
- I dale!!! Estàs una mica pesadeta no?
- El pitjor no és l’avorriment, ni l’abstinència de sexe...
- No, jo a tu no t’he vist mai avorrida (m’interrumpeixes), ni ...
- El pitjor es perdre el control, sentir que algú t’esborra, que no pots continuar escrivint la teva vida, que els records es desintegren....és com si t’haguessin robat un tros de tu mateixa.

T’estic avorrint, comences a besar-me i no em deixes parlar més. Fem l’amor una altra vegada, em sembla impossible desenganxar-me de tu, després ens quedem dormides.

Estàs a la cuina fent un cafè, no m’ho has dit però sé que te’n vas, portes el cabell recollit en un petit passador, no puc resistir fer-te un petó a la nuca nua. Noto que t’he desarmat una miqueta, acabo de sortir de la dutxa.

- Bon dia, hi ha cafè per mi?
- Fas bona olor, m’encanta la olor de les teves cremes.
(La veritat és que a mi també, me’n poso moltes).

- Benu, me’n vaig (no vols que et desarmi més, la retirada ha de ser rapideta)
- Adeu carinyo. (t’acompanyo amb la mirada mentre te’n vas).

No t’agrada, vols que t’acompanyi a la porta, em mires:

- No em fas un petó?

Només demanar-lo el tens, crec que he volat pel passadís, t’agafo la ma i tu me la deixes anar. Ara sí has recuperat el control:

- Vinga doncs, fins demà.
- Fins demà amor meu.

M’havia proposat acomiadar-la sense gaire efusió però no m’ha sortit bé. L’aire d’indiferència que gasto amb ella deu ser de lo més fingit.

M’he passat el dia escrivint, és l’única manera de lluitar contra l’eraser. Algun dia publicaré una novel.la. M’agradaria explicar tot el que m’ha passat i el que m’hagués agradat que passés.

Obviament, ella ja no hi és, tinc l’estranya sensació de què encara està aquí asseguda al meu costat, o de què arribarà en qualsevol moment, però al sofà només estem jo, els coixins i la manteta. M’he posat musiqueta per fer que tot sigui més màgic (els Goldfrapp).

- Rosa...
- Digues.
- Crec que no podré passar les vacances de Nadal amb tu. Jo i el Guillem marxarem fora, ho teníem planejat des de fa temps. Ho sento.

Imagino que ara espera una resposta, que m’enfadi, que li pregui, que estigui gelosa, però no sé ben bé que fer. En el fons m’és igual, suposo que ella ho sap, i li fot.

- Bé, doncs que hi farem!
- No t’importa??
- No és qüestió de que m’importi o no, és que sempre ho fas, anar-te’n amb ell.
- I tu sempre ho fas.
- El què?
- Deixar-me anar...

(Li he intentat explicar mil vegades, em fa por estimar-la, necessito que m’ajudi, no que em compliqui les coses, no sé com fer-li entendre).

- Vols que t’obligui a quedar-te?
- No, no podries.
- I doncs?
- No res, però podries intentar-ho.
- El què?
- Demanar-me que em quedés...

(No sé si té problemes d’ego o que collons, què vol que m’arrossegui per sentir-se victoriosa??)

- Imagino que si em dius que te’n vas es perquè en ve de gust anar-te’n, o perquè no vols quedar-te.
- Queda’t si vols.

(M’estàs mirant amb una mica d’odi, potser volies que et supliqués, però no em ve de gust).

M’acosto i et faig una abraçada, però tu em defuges, m’estan agafant ganes de plorar, me’n vaig a la cuina i ploro, dues gotetes només però intenses, em rellisquen per la cara molt lentament. Tu ni tan sols ho notes, sento la porta i un Adeu mig congelat que surt trencat de la teva garganta.

Hi ha moments que es queden trencats per sempre, creus que si els deixes anar, marxaran per sempre i no tornaran a fer-te mal. Però no és cert: és queden enquistats en el record i fan mal cada dia, i els dies de soledat fins i tot fan plorar.

Vaig pensar que si ella marxava m’alliberaria per fi, pero només vaig aconseguir perdre el control, i li vaig deixar que robés de mi els trossets que més estimava.



----------------------------------------------------------------------------------------------------------


Si t’hagués sabut perdonar...però potser no era qüestió de saber, sinó de poder. Tenia massa por de que em fessis mal.

Exactament tenia por de desintegrar-me, de desaparèixer, de que amb una sola frase o un sol gest em deixessis sense autoestima per sempre, com així va ser.

Si hagués tingut la fortalesa de perdonar-te, probablement t’hagués recuperat i hagués recuperat la meva malmesa autoestima. Però no vaig fer gaire més que sentir-me una merda quan vas deixar d’acceptar-me i d’acceptar-te.

Sé que sempre que mires dins teu em veus a mi, igual que jo et veig a tu. Em vas deixar un moment, i des de llavors sempre que t’has acostat a mi he sortit corrents. Potser ara m’he fet massa vella perquè em facis por. O tal vegada és més terrible sentir que fujo de tu, de tot el que ens hem estimat, de tot el mal que ens vam fer.

No es pot estar mai en harmonia amb l’univers, amb un mateix, sense reconciliar-se amb el passat. I el meu passat sempre està trencat i no trobo el passadís per on travessar des darrera cap endavant, sempre sembla que salti, com a la sèrie quantum lap.
Vaig molt poquet a poquet però sé a on vull anar-hi. El que no tinc mai clar és d’on vinc ni on sóc. No deu ser fàcil reconciliar-se amb tantes coses.

Tornes a enviar-me sms, jo et truco perquè he passat massa ànsia i necessito sentir la teva veu. I em dius que estàs passejant pel mercat i que tens un pis nou a Madrid. Estàs estressada pel trasllat. Jo t’explico que he de pintar i fer obres...

- Quan acabem haurem de celebrar-ho.
- I és clar, tu has de venir a Madrid i jo hi aniré a Barcelona.

I després t’explico que al pis hi havia un gat i tu te’n rius de mi. M’expliques que fas la maleta i jo et dic adéu i t’envio un petó.