I don't belive in chaos

Cada dia comença a ser més i més previsible. Segurament hi ha com una mena d'ordre universal amagat en el llenguatge en el que tots estem programats, o desprogramats... De fet , l'excepció, no és més que la confirmació de la norma.

L'única cosa bona que té tothom és que fa companyia quan et sents sol. Considerant tota la resta de interaccions que componen les relacions humanes la majoria són negatives, sobretot les que tenen a veure amb aquesta competitivitat estressant per aconseguir més estimació que dels altres (la gelosia). El complexe d'inferioritat no és més que una expresió de la ràbia per no ser més que els altres.

Positivitzar les relacions humanes és moltes vegades l'acte de fe més gran que es pugui exigir. Però sense aquesta il.lusió és impossible viure.

La gent tendeix a actuar de dues maneres: agent actiu (estimant), agent passiu (deixant-se estimar). Per estimar cal tenir motivació i/o intel.ligència, per deixar-se estimar, només cal estar avorrit.

És obligatori saber ser civilitzat amb tothom (o si més no, desitjable), però no és obligatori estimar a tothom, ni ser amic de tothom. Les religions que magnifiquen l'amor són tan o més estressants que les que magnifiquen l'odi.

Com que Déu és molt més intel.ligent que tots plegats, no és dedicar a estimar-nos ni a castigar-nos, sols fa que contemplar-nos amb benevolència, des de la distància.