Ja res no serà mai igual

Ara ja no m'importa, el teu record ja no em fa mal, perquè l'he canviat per uns altres records.

I he aprés que recuperar el control de la meva vida depèn de mi (tu ja no hi pintes res), que el passat està mort i que quan passo llista d'absències ja no sento la veu de la culpa acusant-me de no saber estimar.

No és tan fàcil saps? no és tan fàcil saber a qui has de tenir en tot moment al teu costat, ni tan sols crec que decidir estigui a les nostres mans. Són les portes les que trien el camí, no nosaltres. No sóc tan forta, no he pogut amb tot, i m'han sortit un munt de coses malament.

Però s'ha acabat ja per sempre el no creure mai en mi, l'esborrar-me de tot arreu, el sortir correns i el silenci aquell que feia tan de mal. Ara toca dir no quan ja no pugui més. I toca dir t'estimo quan estiguin els meus amics al meu costat.

No es poden abandonar els amics, els amors d'aquesta manera, no es pot ser tan covard, ni tampoc pots deixar que t'ignorin. Si alguna vegada tornes a estar lluny de mi que sigui perquè has trobat una manera de ser més feliç, i no perquè m'hagis proposat una orgia de covardia que ens amagui l'un de l'atre fins a convertir-nos en els éssers més misserables de l'univers.

El món és massa precís a l'hora de descartar els inútils i els covards, i tu només em vas ensenyar a viure-hi mort. No t'odio per això, perquè sé que vas patir molt... tant com em vas estimar.

Estic cansada de llevar-me enfadada, no m'importaria avorrir-me al teu costat, sé que ni tu ni jo sortiríem correns, crec que he aprés el valor de la fidelitat, només et demano que no em tanquis la porta quan necessiti una miqueta d'aire. Només et demano que igual que t'has acostumat a la forma de la meva bellesa, t'acostumis també a la forma de la meva locura.

Jo no tinc la culpa d'haver nascut amb aquest cap, no em tornis a fer creure que no et sé estimar. Només necessito una mica més d'espai per anar i tornar.

No sóc cap monstre saps? existeixen altres maneres d'estimar, em fa mal que no paris de plorar, jo no t'hagués abandonat mai, vas ser tu qui va marxar. Mai no et vaig enganyar, des del primer moment va ser obvi que jo no era pas com els altres.

Tu em miraves i em deies que no podies parar de mirar-me que t'havies acostumat a la imperfecció de la meva bellesa, tan difícil era que t'acostumessis també a la meva imperfecta forma d'estimar???

Potser pensaves que no podies creixer tan ràpid com jo, però saps? quan em vas deixar em vaig fer infinitament petita, perquè no te'n vas anar mai. Et vas quedar davant meu plorant. Jo no sóc tan forta, potser et creies que jo podia amb tot, potser tothom s'ha cregut sempre que he sigut més forta del que sóc, però sempre he tingut el defecte de patir per les persones que estimo.

La teva imatge plorant m'ha perseguit durant massa temps, però ara ja no em fa por, ara ja res serà igual. No té sentit. Aquests és el fi de la primera discontinuitat.