No dormirem

dos cafès... i una veueta al meu costat que em diu que avui no dormiré. I així començo a navegar pel meu vell i oblidat blog. Passejo en mig de tants amors improbables (tot i que quasi cada dia em torno a enamorar) i antics sonmis, ara ja, una mica rovellats. No acabo d'entendre mai a la gent que tinc al meu voltant i quan començo a entendre-la vull sortir correns. Només sé que encara sóc prou covard com per no enfrontar-me a tu i això m'espanta una mica. Em fa sentir petita i buida.

Però es estiu, la vida és amable amb mi, hi ha un munt de coses maques al meu voltant, tot i que segons com em sorprenc a mi mateixa amb la meva capacitat per atreure males energies. Faig coses que m'agraden, estic tranquila i tinc amics amb els que riure despreocupada. Però sé que tot és complicat i que la meva vida encara està plena de canvis... i els canvis sempre m'espanten, són un desgast absurd d'energia, masses vegades innecessari. Desorientació, nervis, sorpreses bones i desagradables....