4 mesos sense fumar i un mes de dieta.

Pufhhh! Últimament tothom em diu que faig bona cara...Potser fins i tot és veritat.
M’he comprat dos llibres d’autoajuda i no surto per les nits.

La gent es pensa que sóc feliç perquè m’ho passo pipa o perquè no em preocupa res i l’únic que passa és que m’he tornat una dona avorrida: em vigilo l’alimentació, no fumo, faig meditació (o ergonomia mental) i passo més temps amb la família: és increïble l’energia i l’alegria que et regalen els nens.

Només aspiro a tenir un pis més gran i aprovar unes oposicions...bé i a anar-me’n a l’Argentina de vacances... o potser millor Nova York? O la Xina, si més no anar A Corunya a veure unes amigues.

He tirat els meus somnis per la tassa del wàter i em dedico a tenir aspiracions materials, sembla mentida però són més fàcils d’aconseguir, i lo millor de tot: sinó les aconsegueixo, sincerament, se me’n fot.

Ja tinc pis, ja tinc feina i en tot cas sempre puc anar de vacances a la platja amb la família.

Tenir somnis desgasta massa, compares contínuament el que tens amb el que voldries tenir, t’entristeixes, t’enfades, et sents una fracassada, et sents poqueta cosa, perds l’autoestima...desitja el que tens: no patiràs mai.

Dormo més a gust que mai, però sempre somnio el mateix: que algú m’ha robat els meus somnis, potser la meva feblesa o l’ambició i la força dels altres. Sembla que sempre hagis de pactar o de lluitar amb els altres per aconseguir-los. Cada nit em veig a mi mateixa fugint i encara no sé perquè.